El barranc baixa enfangat

El poble valencià es troba encara noquejat pel sacseig tan dur que va patir el passat dia 29 d’octubre. Des de l’endemà a la tragèdia milers de persones anònimes creuaren el pont físic i metafòric de la solidaritat per a socórrer el proïsme que es trobava a l’altre costat.

Han sigut quasi quatre mesos amb els seus dies i nits en què, sense gens d’interés més que el d’ajudar, el poble intuïtivament ha demostrat la seua cara més humana estant al costat d’una gent desbordada, amb molts conflictes sobrevinguts, desesperada per rebre les ajudes promeses que no acaben d’arribar, i construint un futur encara incert. Gent que ha perdut el mitjà de transport, el seu negoci familiar, la seua casa i, el que és més greu i irreparable, els seus familiars, amistats i veïnes.

Víctimes que tenen noms i cognoms, que no hi podran tornar mai més, que han deixat d’existir i de formar part d’un poble que els troba a faltar, per un colp brutal i el qual potser haguera sigut evitable.

D’ençà, les campanyes i programes d’ajuda han anat publicant-se, per part de les autoritats de les administracions públiques amb comptagotes, gradualment, com si es tractés d’un tanteig tàctic o d’una cursa de competició entre diverses administracions a veure qui la guanya. Campanyes, alguna d’elles amb un tuf de populisme que fa ois, més que res per la seua mancança de criteri i racionalitat a l’hora de distribuir les ajudes, alguna cosa així com dir: "i jo més...", "café per a totes" o "que bo que soc jo més que l’altre".

De manera que, mitjançant mentides i contradiccions, sembla que tracten la ciutadania com si fora menor d’edat i que el que menys els importa és l’objecte de l’ajuda, si més no, la rentada d’imatge del càrrec públic de torn o, de fer camí davant la possibilitat d’haver de respondre a responsabilitats judicials greus.

De totes les maneres, cal dir que, generalment, les partides de diners que s’estan lliurant destinades a pal·liar l'estat d'emergència i per a la reconstrucció de les zones afectades estan sent molt importants i en molts casos molt generoses.

El que en aquesta nova crisi, com en l’anterior de la COVID-19, s’ha mostrat és la part més noble i solidària de l’ésser humà, però també i dissortadament la part més dolenta i rebutjable de la societat, en quant que individualista i corporativista. Si bé la gran majoria de gent, des de les primeres hores de la tragèdia, s’esforçava inclús ficant en perill la seua pròpia vida, per socórrer i ajudar la gent que no coneixia de res, altres aprofitaren el caos i la destrucció per a entrar a les cases d’altra gent, als xicotets comerços per a sostraure articles que no eren de primera necessitat (el contrari haguera estat justificadíssim), si més no, objectes innecessaris, sols pel fet que els tenien a la mà, sense portes.

També hem sigut testimoni, i ho estem sent encara, d'empreses i marques que, de manera anònima, han posat a disposició de la gent necessitada, solidàriament, els seus mitjans (instal·lacions, vehicles, maquinària); els seus articles de comerç (rentadores, bombes d’extracció, mobles, llits, matalassos), fins i tot els seus serveis professionals (advocades, psicòlogues, metgesses, assessores administratives), i no hauríem d’oblidar-nos del món de la cultura què, amb campanyes solidàries recapten recursos destinats a espentar els artistes i promotors culturals que ho han perdut tot.

Una altra cosa és, dissortadament, el cas d’empreses molt importants que, com a voltors i valent-se del seu potencial mediàtic i aprofitant la desgràcia d’un poble i del sentiment que està a flor de pell, organitzen campanyes de promoció de la seua marca i imatge, sota un mantell de falsa solidaritat.

No en direm de noms per a no contribuir amb aquestes dolentes campanyes que donen ois, però ho han aconseguit; ningú no pot dir que no ha escoltat cap conversa del tipus, ‘Ja heu rebut l’ajuda de...’ o ‘mira quina plaça més bonica ha muntada...’ o ‘mira quina mascletada tan impressionant ha organitzat la marca de cervesa...’.

Benvingudes siguen totes les ajudes, no estem per a rebutjar-les, però seria mentalment higiènic ser conscients que aquestes ‘ajudes no anònimes’ amb marca d’empresa visible o de personatges multimilionaris, ja les hem pagades anticipadament totes i tots nosaltres amb els nostres impostos, els quals aquests personatges hi deixen de pagar, mitjançant tretes fiscals que eviten contribuir en funció de la seua riquesa o mitjançant l’explotació de les classes treballadores més vulnerables en aquest i en altres països en vies de desenvolupament.

Aprofitar en benefici propi una situació d’emergència i necessitat, en què la feblesa i el sentiment o envaïx tot, no està gens bé.

[ Alberto Torralba | coordinador de EUPV l'Horta Sud| @albertotorralb2 ]