Tots el valencians hem tremolat de por davant del monstre enclavat en el col·legi del Patriarca, l’església fundada pel beat Joan de Ribera. Es un cocodril ple de palla, amb les curtes i rugoses potes pegades al mur i entreoberta la gran boca, amb una expressió de repugnant horror que fa retrocedir als menuts.
Va ser quan Valencia era d’un perímetre no molt més gran que els barris tranquils.
L’Albufera, un immens llac quasi confós amb la mar, arribava fins les muralles; L’horta era una marjal de juncs i canyes que esperava amb calma l’arribada dels àrabs .
Les portes de la ciutat immediates al Túria estaven tancades la major part del dies, en el riu es trobava el perill de la ciutat, la mala vestia, on el seu record torbava la son de la gent honrada, fent amarg el vi i dessaborit el pa. En el riu, entre pelades calaveres i costelles trencades, el drac, un horrible i feroç animal, mai vist el Valencia, enviat per el Senyor ( segons deien les ciutadanes) per càstig dels pecadors i terror dels bons.
¿Què faria la ciutat per alliberar- se d’aquell animal molest que torbava la seva vida!? Els xics bravos de cap lliguer s’animaven uns a altres i feien a sort qui lluitaria contra la vestia. Però, en quant s’acostaven a la cova del drac, aquest apareixia i partint en línea recta, veloç com un raig, desbaratava al grup; escapaven pocs, i la resta anava a la panxa del drac, servint de past a la fera per a tota la setmana.
Tots perdien l’esperança, tots reconeixien l’impossibilitat de continuar lluitant amb l’enemic. Havia que esperar fins que el drac es fera bell, mentre tant cadascun es resignaria a morir devorat quan l’arribarà el torn.
Acabant per familiaritzar-se amb aquell monstre amb l’idea de la mort, considerant-lo calamitat inevitable, el valencià que eixia a treballar al camp, quan escoltava un soroll prop de la senda i veia ondejar les males, murmurava amb resignació: - Em toca la mala. Ja esta eixe. Si vol que termine prompte i no em faça sofrir.
Com ja no hi havia gent que fora a la trobada del drac, eixe anava a la trobada de la gent per no passar fam en la seua cova.
La ciutat va quedar despoblada ràpidament, i haguera quedat totalment abandonada si no se lis haguera ocorregut als jutges sentenciar a mort a un rodamón, castigat a l’orca per molts delits .Aquest va pregar perdó i gracia i va dir que ell s’encararia al drac a canvi de rescatar la seva vida. Els jutges no tingueren temps per deliberar, ja que, la gent això pregava.
Aquest , va pregar uns dies per preparar- se, els jutges li van deixar tancat en casa, on tots els dies arribava llenya i una gran quantitat de gots i botelles.
Arribà el dia del combat i tots els ciutadans miraven per la muralla. De sobte va aparèixer el misteriós rodamóns ocult per unes teles, aquest va caminar en línea recta cap a la cova, el drac mort de fam va aparèixer de sobte, obrint la seva boca ,però al mateix temps el combatent deixà les teles al sol i tot el pobles es va portar les mans als ulls desllumbrats. Anava cobert d’una vestimenta de cristalls, amb una armadura d’espills en la que refractava el sòl.
El monstre, que anava a llançar-se damunt d’ell, bocabadat comença a retrocedir.
El rodamóns caminava arrogant i segur de la seva victòria, els rajos de l’armadura descol·locaven al monstre. La seva figura espantosa, reproduïda en els espills, la feien fer-se arrere. Ala fi, cegada, confosa, presa del mareig de allò desconegut , va obrir la boca per rugir i el rodamóns va clavar la llança en la gola del drac.
La gent emocionada, va eixir al camp, tots volien veure a la vestia de prop i abraçar al valerós i victoriós rodamón .
¡Valencia es va salvar! I a partir d’aquest dia va viure tranquil·la i contenta.
De tan memorable jornada no va quedar el nom de l’heroi, ni tampoc la seva meravellosa armadura d’espills. Però si va quedar el drac.
