Centenari del traspàs de l’escultor de Meliana Juli Benlloch (†1919)

Juli Benlloch Casares (Meliana, 5.XI.1893-24.VI.1919) fou fill d’Antoni Benlloch, natural de Paiporta, i Maria Casares, de Meliana. Va nàixer prop de l’antiga ermita de la Misericòrdia, junt a  l’edifici conegut com de l’aiguardent, propietat dels Martínez, aleshores l’horta de la població. Va formar-se en les escoles públiques, inaugurades el 1889 en el tossal, amb el mestre Eduard Romero.

De caràcter introvertit, el seu primer contacte amb l’art es produí segurament en l’església parroquial de la mà del vicari Marià Martí Sorlí, i la seua primerenca vinculació amb l’escultura li la va proporcionar el seu treball en el taller del barceloní Josep Ponsoda, imatger de reconeguda trajectòria a València. Activitat que Benlloch va compaginar amb els estudis de dibuix i modelatge en l’Escola d’Arts i Oficis fins que es va matricular en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de la capital.

A Meliana, mentrestant, des de la Sociedad de Socorros Mutuos ‘La Amistad’ (1909), coneguda popularment com ‘El Casino’, se fomenten els concerts de cant, cursos de solfeig i les classes de dibuix lineal i artístic, en què hagueren de participar com a docents, molt probablement, el també escultor Francesc Coret Bayarri (Meliana, 1885-1977) com el mateix Benlloch. Activitats formatives que tindran la seua continuació uns anys més tard -ara amb la incorporació de Josep M. Rausell Montañana (Meliana, 1898-1984) i Rafael Cardells Camarlench (Meliana, 1899-1980)- quan se funde el Círculo Artístico Instructivo de Meliana, el 10 de novembre de 1917, i s’inaugure oficialment el 6 de gener de 1918, atesa la necessitat que hi havia al poble de proporcionar dibuixants als complexos fabrils de Nolla i, poc més tard, la Azulejera Valenciana Bernardo Vidal.

Que sapiguem, Benlloch viatjà fins en dues ocasions a Madrid, l’una amb Carmel Vicent i Josep Capuz per a treballar en la Casa del Cura i l’altra amb motiu de l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1917, on l’obra “Bruma Boreal” va obtindre la segona medalla, fita que catapultà el quefer de l’escultor, qui va dissenyar la font de la plaça del Pou, alhora que realitzà el relleu del diputat Vicent Gimeno, i executà el bust de Faustí Valentín Torrejón, alcalde de València (vegeu la portada).

Malauradament, quan el seu prestigi era creixent i l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles li va concedir una generosa borsa de viatge per a poder acabar de formar-se, una afecció gripal que derivà en incurable tuberculosi pulmonar l’obligà a guardar repòs a Serra, malaltia de què no es va recuperar i que li produí la mort als 25 anys.

Anys més tard, el 12 de setembre de 1922, Benlloch rebé el reconeixement del seu poble en inaugurar-se entre la placeta de l’Estació i el carrer del Lledoner un bust realitzat per Josep M. Rausell, monument que fou costejat per subscripció popular des de l’Ajuntament i que aviat es col·locarà en les immediacions del pas a nivell, en la confluència dels carrers del Dr. Ferrer i de València amb el de Jaume Roig.

El sobtat traspàs de Juli Benlloch en la flor de la joventut va privar-lo d’obtenir el reconeixement i la fama que, sens dubte, hagués aconseguit contemporàniament de viure més prolongadament, circumstància que va afectar a la seua obra pòstuma, de la qual ens han quedat com a valuosos testimonis una vintena d’estudis o esbossos i algunes escultures de gran qualitat, conservades majoritàriament en col·leccions públiques i privades de Meliana o en alguns espais públics de la localitat i València.

El seu estil, conformat en un període en què la producció de Marià Benlliure dominava l’escultura espanyola d’entre segles, participà dels avanços que proposaven Mogrobejo, Durrio, Llimona, Clarà, Casanovas, Julio Antonio o Mateo Inurria a la recerca de l’espai, la massa i el volum per mitjà del domini del modelat. En paraules de Josep Rausell Sanchis, Benlloch fou un escultor clàssic i idealista que, amb refinament, sensibilitat i delicadesa, tractava la forma amb gran sensualitat plàstica en el modelat i invita a voler tocar eixes formes arrodonides i dolces per a poder fer altres lectures.

[ Article de Albert Ferrer | Departament d'Història de l'Art | Universitat de València ]